tu esculls els camí per pujar

no deixo d'intentar-ho, l'adrenalina és força, diuen, és potència! criden, des de dalt tot és veu amb més claredat, quan pots tornar a respirar i els genolls no et tremolen, t'aixeques sobre la pedra plana i et poses d'en peus, veus més enllà del que els teus ulls poden plorar i ben enganxat a l'arnés tornes a baixar pel mateix camí, volant les parets i amb una sola mà. li diuen auto-superació i pura vida. fal·làcies. la nostra generació no està preparada per fer plans ni marcar-se dates de caducitat, a llarg termini tot és borrós. s'ha acostumat a viure el dia a dia, s'enamora del nòmada i la itinerància, no importa ni on ni quan, només tu i qui pugui haver allà,...

rajoles negres de més

he recuperat un paper escrit farà un parell de setmanes, deia:
he estat la substituta perfecta: silenciosa, obscura, tendre, adorada, desitjada,... ja ho vaig intentar un cop i casi m'ennuego provant de trobar les paraules exactes. que no existeixen. no hi ha res que pugui definir una visita intempestiva a altes hores de la matinada, res que s'aproximi a la velocitat en que volaven els dos cors, res que denoti un amor creixent i poc gelós amb el desamor a les mans que em van tocar, la llengua que em va llepar, la boca que em va besar i els ulls safir que em van travessar. és por el que corre per les meves venes, se que si no hi hagués aquesta certesa viuríem una incertesa junts. hi ha més del que no diuen els teus llavis i no se si vull conèixer la veritat, la mateixa paret una i una altra vegada. ja vam prometre que no serviria de precedent i no ho hem volgut evitar i siguem sincers: tots dos fregàvem nassos amb la cançó de fons i tots dos volíem ser allà i que no existís res més que aquell instant que havíem escollit viure, un temps que em va semblar poc etern i ple d'eternitat. estic plena de contradiccions, ho vull tot del que no vull aquella part. ara recordo i m'estremeixo, vibro, noto, oloro, revisc, pateixo, disfruto. potser una part de mi es penedeix però tota jo ho repetiria fins la sacietat, fins morir per haver trepitjat la rajola negra.

em deixo canviar la vida

ei! que jo no deixo de trobar a faltar a ningú, de fet és el que sembla se'm dona bé, crec que ja m'he explicat algun cop així que ho deixaré aquí.
penso molt en la gent que he anat deixant enrere, per qualsevol raó, cadascú escriu el seu destí i això no vol dir que no m'inclogui sinó que ha passat. i algun dia ens trobarem pel carrer i diré:
- tu i jo, encara que no ho sàpigues, vam tindre una conversa que em va canviar la vida
- no ho recordo, no ho puc imaginar
- no importa perquè ho saps ara, t'ho dic ara i ara soc així arrel d'allò, de tu i de mi.
... i llavors em convidaràs a una birra i ho celebrarem tantes vegades com faci falta.
a vegades veig alguna fotografia que em recorda que t'he de trucar i a tu aquella olor et recorda que vam compartir hores i a mi aquella cançó que vam ballar i a tu aquell carrer que vam caminar junts. i quan et va vindre no importava, importa l'instant en que dius: 'hòstia, ella'. m'hagués agradat compartir moments que se que existeixen; de la mateixa manera que jo no penso en convidar-te tu no hi caus, serà la gelosia d'una amistat que va marcar la diferència. em deixo marcar i hi ha certs noms que no oblidaré i gestos, olors, ... no podria. ho prometo

de tota la meva línia temporal, escullo viure aquest instant

m'he replantejat molts cops els meus objectius, no se si és millor això o néixer amb l'estigma i no haver de donar-hi voltes, que s'et reveli en les molles de la galeta de l'esmorzar o en un somni incoherent, i així, prengui forma. l'altre dia vaig estar escoltant una conversa de mes d'una hora d'un tema del que n'havia sentit a parlar, però que mai m'havia plantejat investigar, entre dues persones amb coneixements del tema i visions de la vida oposites. a grans trets es van sentir conceptes com: 'relativitat', 'probabilitat','teoria de cordes', 'objectivitat' i el meu preferit: 'en un estat teòric es pot dir que...'; que no vol dir que en empíria sempre (i recalco: sempre) es doni aquella situació, és a dir, que cabria la lleugera possibilitat que en una de cada deu a la menys un milió quan et repengis a la paret, aquesta prengui estat gomós i es doblegui al teu pes. tenint en compte que totes les teories, experimentades o no, es basen en un model perfecte per definir futures reaccions a estímuls preconcebuts ¿qui diu que la casualitat, el kharma o murphy no es caguen en tot això i fan que, abans o després, tu siguis aquest una?

tornava caminant

tenies l'Alba que a l'estiu passa sota els balcons acabats de regar per mullar-se les esquenes, volies la que es preocupa de com li queda el cabell si hi ha humitat; tenies la que aixeca el volum si s'emociona explicant quelcom i tu, volies la que riu amb la boca petita per passar desapercebuda; tenies la que ensenya el menjar mastegat sobre la llengua quan fas silenci, volies la que es deixa cuinar i no mira els ulls quan brinda amb la copa de vi, blanc, això si; tenies la que viu avui i volies la que ho fa demà, quan ja és massa tard; volies la silenciosa, tenies la que es deixava portar. volies la pixa pins i tenies la de la contrada veïna. volies l'Alba però no l'autèntica i això amic meu, no és negociable i ara no tens res.

no et dic el que has de fer però fes-ho

mentre no pugui mes em quedaré a l'habitació. no prometo res, ni si en trauré profit o si cada mes hi tornaré com al loop al que pertanyo. quan deixin de bullir acabarà; fins llavors continua la lluita interna contra l'entorn, el contingut versus el continent, el mateix de sempre, si ningú ho veu no ha existit mai. l'aïllament voluntari, les menjades d'olla i la plorera nocturna queden amagades en 'necessito estar sola que he de pensar i posar-me gotes als ulls'. deixa'm sortir, encara que no t'ho demani ni vulgui, perquè no se qui sóc ni si vull que hi siguis, si et necessito o simplement et vull. no he de saber res, en dies, potser hores, espero que minuts passarà i tot tornarà a tindre aquell color que tant m'agrada i el so que em resulta tan familiar i la tranquil·litat que tant he lluitat per mantenir. estic cansada, farta i no dius res. El moment és el que és i jo... no acabo la frase perquè no en sabria pas.

ens la fotem contra

- jo vaig sola

- no portes música?

- jo? sempre. sembla que no em coneguis

encara escolto música de quan tenia setze anys, ho confesso, però es que eren bons hòstia! que s'hagin degradat no és cosa meva, el criteri que segueixo és el meu i prou.

And I cannot remember what life was like through photographs. Trying to recreate images that life gives us from our past and sometimes it's a sad song [...] Mama I've been cryin'cause things ain't how they used to be. She said:  "The battle's almost won and we're only several miles from the sun."

avui em venia de gust parlar d'això i no tan com de fàcil és fer feliç a la gent (més del que sembla) o dels reflexes rossos que m'han quedat al cabell de l'estiu o de com l'Angelina no només m'ha dut a l'altre punta del món sinó que m'ha tornat la visió. si, un altre dia parlaré d'això.