mentre no pugui mes em quedaré a l'habitació. no prometo res, ni si en trauré profit o si cada mes hi tornaré com al loop al que pertanyo. quan deixin de bullir acabarà; fins llavors continua la lluita interna contra l'entorn, el contingut versus el continent, el mateix de sempre, si ningú ho veu no ha existit mai. l'aïllament voluntari, les menjades d'olla i la plorera nocturna queden amagades en 'necessito estar sola que he de pensar i posar-me gotes als ulls'. deixa'm sortir, encara que no t'ho demani ni vulgui, perquè no se qui sóc ni si vull que hi siguis, si et necessito o simplement et vull. no he de saber res, en dies, potser hores, espero que minuts passarà i tot tornarà a tindre aquell color que tant m'agrada i el so que em resulta tan familiar i la tranquil·litat que tant he lluitat per mantenir. estic cansada, farta i no dius res. El moment és el que és i jo... no acabo la frase perquè no en sabria pas.
