creia que no m'ho diries mai. aquelles coses que saps que fora de context sonen malament i que només entenen els que ho volen. com la primera cançó que sona com podria ser la última. aquells moments eterns que no vols que acabin mai. els plans que no t'inclouen perquè tu ets qui ets, i vols ser el que t'han ajudat a ser, i seràs qui vulguis ser. ara recordo un moment apoteòsic on un cúmul inexplicable de sentiments em recorrien des dels timpans a la punta eriçada de cada pèl, on una llàgrima lluitava per brollar i deixar veure al públic la felicitat que ses capaç d'emetre, els somnis que deixes a cada nota, el plaer de cada estrofa i saber que tothom, tothom esta igual que tu i que tot i ser contradictori vols tancar els ulls i no veure res i fondre't i convertir-te en mil espurnes que viatgen multiorgasmiques on mai has estat. sobreviure a un concert com el de divendres passat m'ha deixat saciada fins al pròxim mil·lenni, aquí prometo que si en tinc l'oportunitat hi tornaré.
