m'he replantejat molts cops els meus objectius, no se si és millor això o néixer amb l'estigma i no haver de donar-hi voltes, que s'et reveli en les molles de la galeta de l'esmorzar o en un somni incoherent, i així, prengui forma. l'altre dia vaig estar escoltant una conversa de mes d'una hora d'un tema del que n'havia sentit a parlar, però que mai m'havia plantejat investigar, entre dues persones amb coneixements del tema i visions de la vida oposites. a grans trets es van sentir conceptes com: 'relativitat', 'probabilitat','teoria de cordes', 'objectivitat' i el meu preferit: 'en un estat teòric es pot dir que...'; que no vol dir que en empíria sempre (i recalco: sempre) es doni aquella situació, és a dir, que cabria la lleugera possibilitat que en una de cada deu a la menys un milió quan et repengis a la paret, aquesta prengui estat gomós i es doblegui al teu pes. tenint en compte que totes les teories, experimentades o no, es basen en un model perfecte per definir futures reaccions a estímuls preconcebuts ¿qui diu que la casualitat, el kharma o murphy no es caguen en tot això i fan que, abans o després, tu siguis aquest una?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada