tenies l'Alba que a l'estiu passa sota els balcons acabats de regar per mullar-se les esquenes, volies la que es preocupa de com li queda el cabell si hi ha humitat; tenies la que aixeca el volum si s'emociona explicant quelcom i tu, volies la que riu amb la boca petita per passar desapercebuda; tenies la que ensenya el menjar mastegat sobre la llengua quan fas silenci, volies la que es deixa cuinar i no mira els ulls quan brinda amb la copa de vi, blanc, això si; tenies la que viu avui i volies la que ho fa demà, quan ja és massa tard; volies la silenciosa, tenies la que es deixava portar. volies la pixa pins i tenies la de la contrada veïna. volies l'Alba però no l'autèntica i això amic meu, no és negociable i ara no tens res.
