canta en silenci les cançons que li agraden sota el soroll estrepitós d'una ciutat que se li queda petita a les mans. reconeix la poesia quan la veu (no ho puc explicar) és burillera i està perduda. s'ha abandonat a l'espera i un cop a la línia de foc està més llesta que mai. més que mai. l'altre dia va sentir un comentari que més o menys deia: saps que a mi no em costa gens començar de zero, i es va adonar que tot i els projectes que havia emprés al llarg de la seva vida, encara que fossin en solitari, no van ser mai des d'aquell punt que sembla tan buit, tan fosc, tan pragmàtic; després va tancar la porta darrere seu i es va prometre a ella mateixa faré el que pugui i el que el cos em demani.