he recuperat un paper escrit farà un parell de setmanes, deia:
he estat la substituta perfecta: silenciosa, obscura, tendre, adorada, desitjada,... ja ho vaig intentar un cop i casi m'ennuego provant de trobar les paraules exactes. que no existeixen. no hi ha res que pugui definir una visita intempestiva a altes hores de la matinada, res que s'aproximi a la velocitat en que volaven els dos cors, res que denoti un amor creixent i poc gelós amb el desamor a les mans que em van tocar, la llengua que em va llepar, la boca que em va besar i els ulls safir que em van travessar. és por el que corre per les meves venes, se que si no hi hagués aquesta certesa viuríem una incertesa junts. hi ha més del que no diuen els teus llavis i no se si vull conèixer la veritat, la mateixa paret una i una altra vegada. ja vam prometre que no serviria de precedent i no ho hem volgut evitar i siguem sincers: tots dos fregàvem nassos amb la cançó de fons i tots dos volíem ser allà i que no existís res més que aquell instant que havíem escollit viure, un temps que em va semblar poc etern i ple d'eternitat. estic plena de contradiccions, ho vull tot del que no vull aquella part. ara recordo i m'estremeixo, vibro, noto, oloro, revisc, pateixo, disfruto. potser una part de mi es penedeix però tota jo ho repetiria fins la sacietat, fins morir per haver trepitjat la rajola negra.
