de tota la meva línia temporal, escullo viure aquest instant

m'he replantejat molts cops els meus objectius, no se si és millor això o néixer amb l'estigma i no haver de donar-hi voltes, que s'et reveli en les molles de la galeta de l'esmorzar o en un somni incoherent, i així, prengui forma. l'altre dia vaig estar escoltant una conversa de mes d'una hora d'un tema del que n'havia sentit a parlar, però que mai m'havia plantejat investigar, entre dues persones amb coneixements del tema i visions de la vida oposites. a grans trets es van sentir conceptes com: 'relativitat', 'probabilitat','teoria de cordes', 'objectivitat' i el meu preferit: 'en un estat teòric es pot dir que...'; que no vol dir que en empíria sempre (i recalco: sempre) es doni aquella situació, és a dir, que cabria la lleugera possibilitat que en una de cada deu a la menys un milió quan et repengis a la paret, aquesta prengui estat gomós i es doblegui al teu pes. tenint en compte que totes les teories, experimentades o no, es basen en un model perfecte per definir futures reaccions a estímuls preconcebuts ¿qui diu que la casualitat, el kharma o murphy no es caguen en tot això i fan que, abans o després, tu siguis aquest una?

tornava caminant

tenies l'Alba que a l'estiu passa sota els balcons acabats de regar per mullar-se les esquenes, volies la que es preocupa de com li queda el cabell si hi ha humitat; tenies la que aixeca el volum si s'emociona explicant quelcom i tu, volies la que riu amb la boca petita per passar desapercebuda; tenies la que ensenya el menjar mastegat sobre la llengua quan fas silenci, volies la que es deixa cuinar i no mira els ulls quan brinda amb la copa de vi, blanc, això si; tenies la que viu avui i volies la que ho fa demà, quan ja és massa tard; volies la silenciosa, tenies la que es deixava portar. volies la pixa pins i tenies la de la contrada veïna. volies l'Alba però no l'autèntica i això amic meu, no és negociable i ara no tens res.

no et dic el que has de fer però fes-ho

mentre no pugui mes em quedaré a l'habitació. no prometo res, ni si en trauré profit o si cada mes hi tornaré com al loop al que pertanyo. quan deixin de bullir acabarà; fins llavors continua la lluita interna contra l'entorn, el contingut versus el continent, el mateix de sempre, si ningú ho veu no ha existit mai. l'aïllament voluntari, les menjades d'olla i la plorera nocturna queden amagades en 'necessito estar sola que he de pensar i posar-me gotes als ulls'. deixa'm sortir, encara que no t'ho demani ni vulgui, perquè no se qui sóc ni si vull que hi siguis, si et necessito o simplement et vull. no he de saber res, en dies, potser hores, espero que minuts passarà i tot tornarà a tindre aquell color que tant m'agrada i el so que em resulta tan familiar i la tranquil·litat que tant he lluitat per mantenir. estic cansada, farta i no dius res. El moment és el que és i jo... no acabo la frase perquè no en sabria pas.

ens la fotem contra

- jo vaig sola

- no portes música?

- jo? sempre. sembla que no em coneguis

encara escolto música de quan tenia setze anys, ho confesso, però es que eren bons hòstia! que s'hagin degradat no és cosa meva, el criteri que segueixo és el meu i prou.

And I cannot remember what life was like through photographs. Trying to recreate images that life gives us from our past and sometimes it's a sad song [...] Mama I've been cryin'cause things ain't how they used to be. She said:  "The battle's almost won and we're only several miles from the sun."

avui em venia de gust parlar d'això i no tan com de fàcil és fer feliç a la gent (més del que sembla) o dels reflexes rossos que m'han quedat al cabell de l'estiu o de com l'Angelina no només m'ha dut a l'altre punta del món sinó que m'ha tornat la visió. si, un altre dia parlaré d'això.

t'agrada?

que si plou ens enganxi sota la mateixa manta, fent-nos petons dolços i vius, trobant-nos els peus i descobrint per primer cop com en són de freds a l'hivern. que no sigui com ens havien dit que havia de ser, trenquem les regles, ¿quin joc? és fantàstic.

lectura d'un estat d'ànim

penso a cada minut, a cada segon, que m'engalio massa, que pot explotar per qualsevol lloc en qualsevol moment (wherever, whenever), per un dit del peu o l'aorta, en una historia inacabada o una de nova. m'adono que les cites que marco al llibre que llegeixo neixen totes del mateix vel, del mateix i el mateix i el mateix i o les relacions em queden grans o jo em faig petita, des de sota l'esfera d'uns llavis sempre llestos i un cor predisposat a ser usat però poc a ser llençat. em fa por i després... potser és perquè s'acaba l'estiu i el fred es porta millor entre dos, serà.

baldosas negras baldosas blancas

- es como si me sintiera un poco vacía. cada vez que lo recuerdo me duele el estómago

-  y ese nudo... ¿duele?

- es mas un agujero y no duele porqué no hay nada

- ...

- es jodido explicarlo, habia algo por lo que no podia dejar de tocarle, era raro, como cuando juegas a no pisar las baldosas negras o mueres, pues lo mismo si no le tocaba