no et dic el que has de fer però fes-ho

mentre no pugui mes em quedaré a l'habitació. no prometo res, ni si en trauré profit o si cada mes hi tornaré com al loop al que pertanyo. quan deixin de bullir acabarà; fins llavors continua la lluita interna contra l'entorn, el contingut versus el continent, el mateix de sempre, si ningú ho veu no ha existit mai. l'aïllament voluntari, les menjades d'olla i la plorera nocturna queden amagades en 'necessito estar sola que he de pensar i posar-me gotes als ulls'. deixa'm sortir, encara que no t'ho demani ni vulgui, perquè no se qui sóc ni si vull que hi siguis, si et necessito o simplement et vull. no he de saber res, en dies, potser hores, espero que minuts passarà i tot tornarà a tindre aquell color que tant m'agrada i el so que em resulta tan familiar i la tranquil·litat que tant he lluitat per mantenir. estic cansada, farta i no dius res. El moment és el que és i jo... no acabo la frase perquè no en sabria pas.

ens la fotem contra

- jo vaig sola

- no portes música?

- jo? sempre. sembla que no em coneguis

encara escolto música de quan tenia setze anys, ho confesso, però es que eren bons hòstia! que s'hagin degradat no és cosa meva, el criteri que segueixo és el meu i prou.

And I cannot remember what life was like through photographs. Trying to recreate images that life gives us from our past and sometimes it's a sad song [...] Mama I've been cryin'cause things ain't how they used to be. She said:  "The battle's almost won and we're only several miles from the sun."

avui em venia de gust parlar d'això i no tan com de fàcil és fer feliç a la gent (més del que sembla) o dels reflexes rossos que m'han quedat al cabell de l'estiu o de com l'Angelina no només m'ha dut a l'altre punta del món sinó que m'ha tornat la visió. si, un altre dia parlaré d'això.

t'agrada?

que si plou ens enganxi sota la mateixa manta, fent-nos petons dolços i vius, trobant-nos els peus i descobrint per primer cop com en són de freds a l'hivern. que no sigui com ens havien dit que havia de ser, trenquem les regles, ¿quin joc? és fantàstic.

lectura d'un estat d'ànim

penso a cada minut, a cada segon, que m'engalio massa, que pot explotar per qualsevol lloc en qualsevol moment (wherever, whenever), per un dit del peu o l'aorta, en una historia inacabada o una de nova. m'adono que les cites que marco al llibre que llegeixo neixen totes del mateix vel, del mateix i el mateix i el mateix i o les relacions em queden grans o jo em faig petita, des de sota l'esfera d'uns llavis sempre llestos i un cor predisposat a ser usat però poc a ser llençat. em fa por i després... potser és perquè s'acaba l'estiu i el fred es porta millor entre dos, serà.

baldosas negras baldosas blancas

- es como si me sintiera un poco vacía. cada vez que lo recuerdo me duele el estómago

-  y ese nudo... ¿duele?

- es mas un agujero y no duele porqué no hay nada

- ...

- es jodido explicarlo, habia algo por lo que no podia dejar de tocarle, era raro, como cuando juegas a no pisar las baldosas negras o mueres, pues lo mismo si no le tocaba

necessitem els ous

I though in that old joke, you know? this guy goes to psiquiatrist and says: ''Doc my brother is crazy, he thinks he's a chiken'' and the doctor says ''why don't you intern him in?'' and the guy ansewers ''I would but I need the eggs''. well, I guess this is pretty much how I feel about relationships. you know? they're totally irracional, crazy and absurd but I guess we keep going trhough it because most of us need the eggs.

woody allen (annie hall, 1977)

Bon Iver

creia que no m'ho diries mai. aquelles coses que saps que fora de context sonen malament i que només entenen els que ho volen. com la primera cançó que sona com podria ser la última. aquells moments eterns que no vols que acabin mai. els plans que no t'inclouen perquè tu ets qui ets, i vols ser el que t'han ajudat a ser, i seràs qui vulguis ser. ara recordo un moment apoteòsic on un cúmul inexplicable de sentiments em recorrien des dels timpans a la punta eriçada de cada pèl, on una llàgrima lluitava per brollar i deixar veure al públic la felicitat que ses capaç d'emetre, els somnis que deixes a cada nota, el plaer de cada estrofa i saber que tothom, tothom esta igual que tu i que tot i ser contradictori vols tancar els ulls i no veure res i fondre't i convertir-te en mil espurnes que viatgen multiorgasmiques on mai has estat. sobreviure a un concert com el de divendres passat m'ha deixat saciada fins al pròxim mil·lenni, aquí prometo que si en tinc l'oportunitat hi tornaré.