després de creuar un quart de planeta sense casi adornar-me'n ni tenir cap mena de control sobre mi: 'estic a mig camí'. després de fer 10887.952 km encara me'n queden més de 6.000. un cafè pagat en una moneda que desconec i una llengua cremada pel canvi horari. trigarà un dia el dolor a marxar o em farà mal ahir? no fa bon dia a singapur però la música d'ascensor i estar rodejada de vegetació ho fa més planer. ho he dit en veu alta? ja parlo sola (sistema defensiu per no caure en la bogeria o rendir-s'hi). cançons de casa a tot volum i a somiar desperta.

canta en silenci les cançons que li agraden sota el soroll estrepitós d'una ciutat que se li queda petita a les mans. reconeix la poesia quan la veu (no ho puc explicar) és burillera i està perduda. s'ha abandonat a l'espera i un cop a la línia de foc està més llesta que mai. més que mai. l'altre dia va sentir un comentari que més o menys deia: saps que a mi no em costa gens començar de zero, i es va adonar que tot i els projectes que havia emprés al llarg de la seva vida, encara que fossin en solitari, no van ser mai des d'aquell punt que sembla tan buit, tan fosc, tan pragmàtic; després va tancar la porta darrere seu i es va prometre a ella mateixa faré el que pugui i el que el cos em demani.

parlen d'ella. diuen que es mimetitza amb la foscor i es que fa dies que dorm sola en un pis de 4 habitacions. diuen que marxa, més lluny no pot anar. diuen que no sap passar desapercebuda i prefereix uns llavis ben vermells a un escot fins al melic. diuen que viu de petits plaers i que un bon acústic l'ajuda a somriure de bon matí. això li van ensenyar, diuen, son pare, això i altres coses útils que creia oblidades i que resulta emmagatzemava. memòria selectiva. diuen.

Si poguessis, voldries?

a vegades tinc tant de temps per pensar que deixo de ser selectiva, es com si em pugés tota la sang etílica dels últims anys al cap i qualsevol cosa que se m'acudís fos valida, sempre. i no, mai; però com els últims anys vinc justificant: si el cos m'ho demana no m'agrada dur-li la contrària i no acostumo a fer-ho, el cas és que el temps passa i vaig més enllà, carregada d'estadístiques, alternatives de probabilitats i hipòtesis recombinades al final la nit m'enganxa pel darrere i m'empeny a la passivitat i l'espera. el paladar es torna més exquisit i les hormones s'han unit per manifestar-se, en contra de res en particular i de tot allò que demana una resposta ràpida com: 'si tot fos això' o 'doncs truca'. no ens enganyem la ociositat ens durà a la bogeria, és un vici, i jo ja tinc ganes d'empastillar-me.