si, això si

avui m'han dit que semblava contenta ('i que duri nena'), que australia m'ha adequat molt bé ('estàs més maca') i així és, no sabria com dissimular-ho. òbviament, a la meva vida, mantinc algunes carències afectives socialment establertes, estrictament acceptades i meticulosament imposades; però tot i això se veure on acabo jo i comença el món, on arribo i on vull. ara s'inicia un període exhaustiu de reflexió activa, interna i pacífica. és hora de retornar als orígens i reincorporar el 'tot anirà bé' que tan positivament ha funcionat fins ara. la sang bull i torna la inquietud. tremola.

set am

'quina sort, quina sort, quina sort' si marxes, fes-ho perquè aquí ja no hi queda lloc per la lluita, perquè allà on vas la malenconia hi te vedat el pas i res millor queda enrere; però si marxes has de saber que la lluita no acabarà si estàs fugint, que l'enyorança et trobarà quan baixis la guàrdia i que sempre pots tornar, sempre.

amb certa traça

és curiós com es malentenen les coses, per exemple, no és més emocionant perquè no ets aquí, és més emocionant perquè no és aquí. tot comença de zero en algun lloc on tot esta per descobrir, on perfectament conscient de la teva independència fas la prova de ser qui vols ser i descobrir on vols anar i resulta que ets qui vols ser i tornar d'on venies. 'la tornada a sigut dura?'-'gens, sóc a casa'. tot ha anat prou ràpid per adonar-me del poc que hagués trigat a acostumar-me i de trobar-me face to face amb la rutina i la supervivència. '...i per què vas marxar?'-'perquè volia assegurar-me de que m'agrada el que tinc'. no m'estic queixant, més aviat al contrari, agafo la vida amb més ganes i es que hi ha masses coses que se m'escapen, vull mantenir-me en aquest estat d'eufòria per les coses velles, que les fonts em segueixin sorprenent igual aquí que allà, que el verd és verd! 'hi tornaràs?'-'segur'. de fet ja havia escollit el barri i l'horari dels diumenges. és un altre món, un altre estil de vida que demana el seu temps i les seves ganes, un amor psicològic que enganxa.'...a marxar?'-'no ho dubtis' no vull parar, això no acaba aquí, és el principi d'una bonica amistat.

Sydney fa olor a verd. hi ha música a tot arreu, un ciclista toca la trompeta amb el casc posat sobre una caixa de llums, un malabarista sense traça de tres boles que llença en cull dues, la cervesa és cara i fumar prohibit. plou i un ocell que no havia vist mai mira fixament l'entrepà d'una executiva amb bambes. tinc un munt de plans per les pròximes hores de la resta de la meva vida i no em fa por que ningú m'acompanyi, de fet, no ha estat mai cap contra. i tot això el primer dia? si

després de creuar un quart de planeta sense casi adornar-me'n ni tenir cap mena de control sobre mi: 'estic a mig camí'. després de fer 10887.952 km encara me'n queden més de 6.000. un cafè pagat en una moneda que desconec i una llengua cremada pel canvi horari. trigarà un dia el dolor a marxar o em farà mal ahir? no fa bon dia a singapur però la música d'ascensor i estar rodejada de vegetació ho fa més planer. ho he dit en veu alta? ja parlo sola (sistema defensiu per no caure en la bogeria o rendir-s'hi). cançons de casa a tot volum i a somiar desperta.

canta en silenci les cançons que li agraden sota el soroll estrepitós d'una ciutat que se li queda petita a les mans. reconeix la poesia quan la veu (no ho puc explicar) és burillera i està perduda. s'ha abandonat a l'espera i un cop a la línia de foc està més llesta que mai. més que mai. l'altre dia va sentir un comentari que més o menys deia: saps que a mi no em costa gens començar de zero, i es va adonar que tot i els projectes que havia emprés al llarg de la seva vida, encara que fossin en solitari, no van ser mai des d'aquell punt que sembla tan buit, tan fosc, tan pragmàtic; després va tancar la porta darrere seu i es va prometre a ella mateixa faré el que pugui i el que el cos em demani.

parlen d'ella. diuen que es mimetitza amb la foscor i es que fa dies que dorm sola en un pis de 4 habitacions. diuen que marxa, més lluny no pot anar. diuen que no sap passar desapercebuda i prefereix uns llavis ben vermells a un escot fins al melic. diuen que viu de petits plaers i que un bon acústic l'ajuda a somriure de bon matí. això li van ensenyar, diuen, son pare, això i altres coses útils que creia oblidades i que resulta emmagatzemava. memòria selectiva. diuen.